Entrades
REFLEXIONS D'UN GÈNERE
Enguany fa gairebé 15 anys que es va publicar la meva primera narració en un llibre col·lectiu, concretament, un recull de contes ambientats a Sta.Coloma de Gramenet, titulat "Riu de somnis". I fa una mica més de 15 anys que vaig intentar escriure les meves primeres narracions, moltes, sobretot les primeres, fruit d'exercicis d'estil dels cursos de tècniques narratives a la desaperaguda Aula de Lletres de Barcelona.
******
*****
Ja ha plogut molt des d'aquell llunyà intent de l'any 1995 de fer una novel·la juvenil , carregat de bones intencions i poc ofici, que vaig titular "Diari de l'amic d'un nen saharià" i que fins i tot vaig tenir la gosadia de presentar-la un premi d'un cert renom.Pel camí sempre hi hagut dos o tres reculls de contes amb títols com Brossa Mundi, La Jungla, Nàufrags i illes perdudes que he anat escrivint, reescrivint, readaptant i modificant. Ha plogut molt des de llavors fins als darrers temps on les meves últimes aportacions han sigut únicament alguns textos breus de relats pel blog col·lectiu "Històries veïnals". Fragments escrits conjuntament amb altres bloggers i que ha tot plegat va ser recollit amb un llibre editat per Setzevents el 2012. Pel camí també més d'una dotzena de relats publicats en llibres col·lectius, molts sorgits durant la meva etapa amb l'AJELC. (per veure el llistat de contes publicats en llibres col·lectius visiteu la pàgina Llibres col·lectius (1998 - 2012)
*********
Podria englobar les narracions en dos grans grups: les realistes-costumistes i les iròniques-sarcàstiques i un pèl rídicules.
Actualment de tot plegat n'ha quedat com a material narracions infantils, una novel·la curta i dos reculls de relats.
***********
A partir del 2008 i inicialment sota l'àlies de Sr.Boto decideixo publicar tres quartes parts dels relats escrits en diferents sèries en el portal literari digital "Relats en català". A data abril 2013 aquests +de 80 relats acumulen més de 27.000 lectures.
Algunes sèries publicades a Relats en català...
(A Relats hi he publicats narrativa, relats, prosa poètica i teatre, però a continuació només enllaço exemples del que és estrictament narrativa i relats...)
Contes per a nens bons abans d'anar a dormir ( 5 relats)
http://relatsencatala.cat/relat/contes-per-a-nens-bons-abans-danar-a-dormir-i/673704
Nàufrags i Illes perdudes (11 relats)
http://relatsencatala.cat/relat/andreu-o-el-poeta-dubtos-naufrags-i-illes-perdudes-i/673720
El meu paisatge (3 relats)
http://relatsencatala.cat/relat/el-meu-paisatge-i/866788
Escenes veïnals (11 relats)
http://relatsencatala.cat/relat/escenes-veinals-i-xi/866784
La Jungla (5 relats)
http://relatsencatala.cat/relat/breu-inventari-dun-vestit-maleit-la-jungla-i/673735
Qüestions de l'ofici (7 relats)
http://relatsencatala.cat/relat/una-dadministratius-questions-de-lofici-i/679941
Quaderns d'en Tim i la Rosa (7 relats)
http://relatsencatala.cat/relat/inici-i-comiat-duna-rosa-que-fuig-quaderns-den-tim-i-la-rosa-i/673738
L'amarg gust d'una vetllada que ja no tornarà (2 relats)
http://relatsencatala.cat/relat/lamarg-gust-duna-vetllada-que-ja-no-tornara-inventari-dinstitut/725024
Fugir a la ciutat dels Inques (2 relats)
http://relatsencatala.cat/relat/fugir-a-la-ciutat-dels-inques-dies-1-15/725032
***
Fragment
(Publicat a Relats en català)
ÚLTIMES VOLUNTATS (1999)
Escolteu, escolteu-me, escolteu les meves últimes voluntats abans no caigui de pet a l'infern:
Hauria desitjat que la meva vida fos de vi i roses, que fos una orgia constant de satisfaccions, en definitiva de somnis realitzats. Mentre em podreixo lentament, vull escriure les meves últimes voluntats. De res ha servit la quimioteràpia. De res ha servit pensar que me'n podia sortir, que podia ser fort i valent. Voldria llençar-me d'un setè pis i volar fins l'infinit. Voldria pensar que aquestes últimes voluntats serviran per redimir una part dels meus pecats. Redempció! Redempció abans de convertir-me en no-res. Només em queda l'últim viatge: pujaré en el primer vaixell que em dugui a la primera illa i aprofitaré per agafar un pet de collons! I ballaré amb Bacus. I cantaré cants etíl·lics fins a la matinada. I me'n riuré de tothom i em pixaré damunt les fotos d'aquells que m'han trepitjat, d'aquells poderosos que ens van prometre or, encens i mirra, d'aquells que han menyspreat el meu art. I recitaré les meves últimes paraules:
El dia que arribi la gran onada, el gran orgasme disfressat d'èxit, espero que la seva correguda sigui tant bèstia que ofegui tots els orgullosos i prepotents de mena'.
I esperaré el meu últim moment abans de convertir-me en cendres.
Escolteu-me bé: només vull que els meus diners vagin al tercer món, que el meu pis es converteixi en una fundació per a artistes menyspreats i que la meva obra sigui gestionada per la meva veïna que he estimat durant molts anys en secret. Ah, i una última cosa: feu-me el favor de ser feliços!
SELECCIÓ DE TEXTOS
Isidre (o la maleta maleïda)
Isidre (o la maleta maleïda)
Entre glop i glop, entre mos i mos, l’Isidre (un ànima en pena) s’havia mirat de reüll molts cops aquella noia rossa en aquell tuguri de mala mort. I també la seva misteriosa maleta.Un dia amb les presses la noia rossa va oblidar-se les seves pertinences.
En aquell precís moment va estar apunt de cridar: “ei, noia! Que et deixes la...!” Però no ho va fer. Potser aquell havia estat el seu problema: una estranya timidesa sobtada que a la seva edat encara no havia conseguit superar del tot. Ell també va pagar el seu mos i de forma subtil va agafar-la.
A l’arribar a casa miraria que carai hi havia en aquell coi de maleta. Era tímid? Potser sí, però també patia d’una curiositat malaltissa. Va començar a suar com un condemnat pels nervis i l’emoció. Va decidir que calia obrir aquella maleta d’una vegada. Correns va arribar a un parc, va trobar un banc i s’hi va asseure.
L’Isidre no va poder evitar una certa estupefacció a l’obrir-la. Hi havia una nota, una foto, un xec bancari i un llibre de palíndroms. Què fort! La foto s’hi veia la noia de la maleta amb la noia alta, morena, fresca i jove de la platja. I al mig al xul·lo-piscines! No pot ser!
Bé, per què ens entenguem...qui diu xul·lo-piscines pot dir malparit que sembla un armari de tres cossos. No va poder evitar llegir la nota:
“Estimada cunyada:
Com editor teu que sóc he decidit que no t’editaré cap més llibre de lingüística ni palíndroms. No veus que no tenen futur! Accepta aquest xec i marxa. Si sé que li expliques a la teva germana la veritat, no tindré compassió amb tu. No sé com vas descobrir qui era. Per què vaig decidir editar-te el llibre? Per fer contenta a la meva estimada que volia veure com la seva germaneta de cop i volta era una escriptoreta i lingüísta de renom. Palíndrom? Però no veus que parlar d’això no ven! He destruit tots els llibres que no s’han venut. Política d’estocs. Te n’he guardat un, de record, per tu. Ets llesta. Vas descobrir que l’editorial era només una tapadera dels meus negocis tèrbols i em vas fer xantatge amb l’edició dels llibres. Em vas dir: “edita’m els llibres i no diré res!” Marxa lluny i fes-me cas...arregla`t una mica. Encara et confondran amb una qualsevol.
Només que diguis una paraula, posaràs en perill la teva germana.”
I ara què? Es va dir l’Isidre tremolant...Tremolava com una fulla seca, com un got de vidre que rodola per una taula i es trenca en mil bocins. Per un moment havia pensat que la noia de la maleta podia ser una fantasia més, fins i tot se la podia imaginar al seu costat masturbant-se. Però no era una fantasia, aquella maleta era l’inici d’un malson. Què podia fer? Anar a la policia? Presentar-se a un banc i entregar el xec conforme se l’havia trobat al terra? També hi havia una altre opció: abandonar la maleta i quedar-se el llibre de palíndroms...(Sempre podia llegir-se’l i aprendre que era allò dels palíndroms)
De sobte, va mirar darrera la foto, un nom: Elsa. I un número de mòbil. I si trucava a la germana? Coi de maleta!
(Publicat en el blog "Històries veïnals"; fragment d'una història escrita amb altres bloggers, 2010-2011)
Quatre vampirs
Temps enrera abans que les bicicletes endiumenjades fossin les Senyores d'aquella via verda, molt abans, havia sigut una pròspera línia de ferrocarril.
Ningú sap el perquè un vell dia va deixar de funcionar. Hi ha qui diu que quan els passatgers arribaven a la darrera estació tenia una estranya picada de mosquit. Una picada d'on hi brollava sang. Es va estendre el mal auguri que potser era una plaga que portava malalties lletges. Hi ha qui diu que una mala ànima havia fugit d'un país llunyà i aquella mala ànima xuclava la sang del passatge fins a deixar-los en un estat d'inconsciència ben perillosa.
Les autoritats van ordenar fer una batuda però res de res.
Un bell dia va desaperèixer una jove en el darrer tren. Testimonis d'aquell passatge expliquen que la jove parlava sola i que afirmava haver vist un cavaller que l'havia seduït i que es passejava pel vagó rera vagó cridant el seu nom. L'únic que els testimonis havien sentit era l'udol d'un gos abandonat o qui sap d'un llop.
El cert és que després de travessar el darrer túnel la jove va desaperèixer.
Ningú sap si fou aquest el motiu del tancament de la línia.
Mesos després, a la darrera estació, coneguda com Quatre camins va aparèixer pintat damunt el rètol de la parada: Quatre vampirs.
Qui ho sap...potser llavors algú va descobrir la veritat, la veritat d'una via verda on ara les famílies passegen amb bicicletes de diumenge.
Somnis de fum
Somiava atrapar el fum mentre esperava el seu pare a la porta de la fàbrica.
Somiava atrapar-lo com un núvol fugisser...
I en aquell núvol hi anaven totes les paraules dels seus somnis.
Vet aquí que un dia va deixar d'esperar el seu pare a la porta de la fàbrica.
Va marxar. Lluny. I aquell núvol el perseguia com un estrany espectre.
Molts anys després va tornar i el seu pare l'esperava en un banc. La seva mirada s'havia perdut.
- Què mires pare?
- No veus el núvol?
- No em veig cap.
- De petit sempre n'havies vist un...
- No, no el consegueixo veure...
- Què carai mires pare?
- El somnis del fum. No sents la vella sirena?
- No, no la sento.
- No sents res, perquè ja no m'escoltes. No temps temps de pensar en res, d'escoltar en res, de creure en res...
- De què carai em parles?
- Dels somnis d'un fum que ja no tornarà.
I vaig marxar. I quan vaig tornar el meu pare i el seu fum ja no hi eren. Aquella xemeneia feia anys que havia deixat d'escopir cendres. Feia anys que havia deixat d'escopir somnis, somnis de fum.
I de sobte vaig veure un núvol. I vaig sentir un esclat dins meu. I va començar a ploure. I vaig sentir que l'aigua va mullar les llàgrimes d'uns somnis que ja no tornarien.
LES VINYES SALVATGES ( 2 Fragments)
“Ernest Van Hest. Jove. Pintor. Holandès. Va venir un dia de Corpus de no recordo quan. L’havien convidat els deixebles d’en Rusiñol i companyia. Llavors Sitges era un poble de pescadors i aquella colla de bohemis eren vistos com uns eixalabrats. Sempre m’havien comentat que el Senyor fugia d’algú o d’alguna cosa. Pintar! Vés per on quin passatemps més inútil. És feia el burgés i l’encantador. El millor reclam per les dones.
L’aigua tèrbola dels canals de la seva ciutat sempre l’havien acompanyat. Amsterdam volia ser cosmopolita però potser no ho era tant. Orfe de pare, havia de complir amb totes les obligacions familiars de tirar endavant el negoci: un comerç d’importacions d’espècies i queviures del món; potser heretat de vés a saber quin parent que s’havia enriquit quan la Companyia de les Índies Holandeses es menjava el món.
Quan el capvespre queia sobre els canals, l’Ernest alliberava els dimonis que portava a dins. Es deixava caure a l’estudi del profesor Helmut. N’estava fart de pintar bodegons i natures mortes. Volia alguna cosa amb més vida i li va proposar al mestre pintar quelcom més interesant. El dia que el profesor els hi havia promès que dibuixarien quelcom més natural hi havia molta expectació. Potser esperaven una bellesa que s’anés despullant mentre en alguna altra aula de l’edifici s’escoltava una melodia de violí.
- On és la model? – clamaven els alumnes.
El profesor Helmut va començar a treure’s la seva bata bruta de taques d’aquarel·les i peça rera peça quedaren atònits quan veieren el que havien de retratar."
"Necessitava fugir. I ho va fer. Durant setmanes, dies, mesos…es va deixar perdre per diversos indrets i ciutats: París, Burdeus, Narbona, Montpeller. El cap li bullia. Havia fet i desfet esbossos. Necessitava descansar i encara no havia trobat el repòs.
Finalment arribà a Barcelona i es va perdre’s pels pitjors portals del Paral·lel i les Rambles. Decidí arribar fins a Sitges. Aprofitaria la invitació que alguns deixebles de Rusiñol i Casas havien fet a l’escola del senyor Helmut per conseguir, que alguns alumnes, compartissin les seves experiències amb ells. Era tan net aquell mar!
De dia es passejava tranquil pels carrerons de la Vila i de nit seguia el ritme de la gresca dels del Cau Ferrat. Aquella nit tocava “un rus”. Què era un rus? Era un pràctica sexual d’aquells pintors? Era una festa oriental? Una festa amb polques i valsos?
La gent començava a parlar malament d’aquells bohemis de segona i calia buscar un racó més discret. Trobaren el Palau Vallfalguera, una bella masia reconvertida en un Palau senyorial enmig de camps de vinyes.”
(Fragments d'un conte descartat per ser publicat en el 5è recull de relats del col·lectiu 21 x 21 (2006) Inclós en el recull "Petits naufragis" de Maikalili edicions (2008))
"Plovia cendra. L’aire era massa calent per ser un matí de finals d’hivern i principis de primavera. Potser l’aire provenia de Sicília on potser l’Etna tornava a tremolar.
No eres gaire lluny d’aquella Pompeia on en una època remota va ser sepultada per sempre més.
T’ofegaves. Corre, no et queda massa temps, pensaves. La ciutat eterna viu el caos del trànsit en plena piazza Venezzia on prop del Vitorino la vàres veure per últim cop.
(Inici d'un conte descartat pel 4t recull de contes del col·lectiu 21 x 21.(2005) Publicades dues versions d'aquest conte l'any 2008 en el portal digital "Relats en català)
Dia 26
Recordava el company de l’empresa que vaig trobar una tarda qualsevol lamentant-se borratxo en un miserable bar. Jo no volia acabar com ell. No volia sentir-me perdut i fracassat ni tampoc condemnat per una empresa que ja no confia més en mi. Pensava en la quantitat de persones que per un motiu o altre se senten condemnades i soles i pensava que totes aquestes persones es mereixen en el fons una sortida.
Hi ha ànimes condemnades que s’emocionen amb el sol de mitjatarda després de superar mil batalles. La meva ànima combativa es tornarà a emocionar amb el sol de mitjatarda després de mil batalles, després de mil penombres, després que s’acabi un cicle i que s’obri una altre porta.
Dia 27
A vegades ens sentim atrets per algunes coses sense un motiu aparent. I jo em sentia atret pels nous projectes de la ONG. Cada dia que passava em sentia més atret per un món que desconeixia. Era un verí dolç i atractiu. I no em sabia gens de greu. Un verí que destruïa el meu passat i m’obria un nou futur. Un verí que matava una vida anterior i n’obria una de nova carregada de dubtes i il·lusions. Les persones, a vegades, ens sentim atretes per determinats verins. Som conscients que ens poden fer mal, que ens la juguem, que ens poden arruïnar la vida, que són perillosos, però ens atrauen i no hi poden fer res. Hi ha persones que senten una veu interior que els pregunta…quin estrany verí et deixa atrapat entremig d’aquells somnis?
(2 fragments d'una història pensada primer com una novel·la i després convertida en un relat llarg en forma de dietari (2001) Publicat en dues part l'any 2008 en el portal digital "Relats en català")
Viatge al País de la Mitja Lluna (3 fragments)
[L’inspector Tim Roures a la recerca del Dr.Lecont]
- A on carai anem? – li preguntà en Tim al pilot.
- No n’ha de fotre res.
- Sí que n’haig de fotre. Jo he contractat aquesta avioneta!
- Mentida! La va contractar el senyoret Lecont i com que ara no hi és, mano jo.
Sí, efectivament, l’Eric ja no hi era. Abans de pujar a l’avioneta el varen trucar urgentment. L’havien trucat per gravar una nova sèrie i havia de tornar a França.
En Tim va exclamar:
- Ah, caram! No en tinc ni d’idea d’aviació, però diria que si anessim cap Aràbia passaríem per Turquia i Turquia no és tan verda, oi?
- Exacte, senyor. Turquia no és tant verda.
- Què vol dir això? Cap on anem? Cap on em porta? Em mereixo una explicació!
Em pot explicar cap on collons anem? Digui’m-ho!
- Tranquil, senyor!Tranquil·litzi’s! Faci el favor de callar una estona si no vol que el llenci per la borda. Oi que no ho vol?
- És clar que no!
- Així m’agrada.
Aterraren a un campament humanitari aprop de Skopje, Macedònia. La mare que el va fotre!, va pensar en Tim. Aquell desgraciat l’havia portat a un dels pitjors inferns dels últims anys d’Europa: els Balcans.
*****
Baixaren de l’avioneta. Passejaren una estona per aquell campament improvitzat.
I el pilot, de nom, Henry, va saludar al seu amic, en Maurice. Ah, caram! Ara ho entenia tot! L’Henry havia desviat el rumb per anar a cercar el seu amic destinat en un campament humanitari. Fetes les presentacions, els tres soparen al campament.
Aprop d’allà hi havia hagut una ciutat cremada, que després del conflicte, havien començat a reconstruir. S’afegí un refugiat albano-kosovar a la nostra conversa mantinguda tota l’estona en francès. L’havien enganxat pelant patates i cantant un estranya cançó que deia alguna cosa així com:
‘Com enyores el bon temps quan lluïes joia i esplandor; i ara veus els teus ciutadans famolencs, amagats, esquivant la petjada d’una nova explosió. Com enyores aquells anys, i ara aquí, destrossada, sota una atmosfera asfixiant, tot veient com els teus ciutadans ploren per una ciutat cremada pel destí i un conflicte mesquí. Ciutat cremada pel destí i per una guerra que tot just començava ahir.
Com enyores aquells edificis nous i uns homes, que no estaven dividits, lluitant per conquerir-te a tu: ciutat que no vol morir! Però tothom et veu com una ciutat cremada pel destí i per una guerra que tot just començava ahir.’
Sí, era cert. Aquells països s’havien tenyit de desconsol. I de sobte, en Tim va sentir-se avergonyit de perdre el temps a la recerca d’un excèntric historiador segrestat -segons els rumors per un califa capritxós-, mentre en diverses zones del món hi havia gent que ho havia perdut tot per culpa de la ment desesperada dels governants prepotents i estúpids.
(3 fragments que formen part de la història "Viatge al País de la Mitja Lluna" inclosa dins una sèrie d'històries que havien de formar una novel·la anomenada "Els Quaderns d'en Tim i la Rosa" (2001). Històries publicades com a relats a partir de l'any 2008 en el portal digital "Relats en català)
Fotos antigues (d'un viatge llarg) (fragment)
Fotografia deu
L’estació del tren. Ha canviat tant en tots aquests anys. És la demostració més palpable de l’emprenta del pas del temps. Aprop de l’estació de tren hi havia un canal de regadiu pels camps i al costat d’aquest canal, un munt de camps cultivats i més enllà, el riu, que en altres temps era cabalós i ara, cada cop és més sec i contaminat. L’estació ha sigut testimoni de gent que ha volgut llevar-se la vida llençant-se al tren, o gent que ha tingut accidents aprop del canal o gent que simplement s’ha ofegat al riu. Avui, això, sembla increïble, i més increïble és una de les històries que configuren la llegenda negre d’aquests paratges i que serveix per fer augmentar l’encant misteriós d’aquest racó de món. Diuen que un cop, un tal Tobies, va perdre el seu gos. Quan el va anar a buscar, va arribar fins aquests camps i en arribar al riu, es va apropar massa a la vora i com que era un dia de pluja, vent, fang i boira, va trepitjar malament, va caure a l’aigua i es va ofegar. El gos, diuen, que mai més ningú el va trobar i diuen que a les nits de lluna plena udola tristament.
(Fragment del conte "Fotos antigues (d'un viatge llarg)", 1999. Conte inclós en el recull "Petits naufragis" de Maikalili edicions, 2008)
L’any 2020, una part del món estava dominada pel caos i l’altre part per tecnocràtes d’oficina, governants sense una ideologia concreta, i sobretot, grans gestors de negocis planetaris que es deixaven caure amb molta facilitat per tot tipus de festetes benèfiques i desitjaven ser fotografiats amb els últims representants de sang blava que quedaven pel món i que encara acaparaven una parcel·la de poder. I un cop fotografiats, les imatges es distribuïen de forma instantànea per les revistes cibernètiques del cor que tothom podia llegir a la xarxa. Una nit, se li aparegueren unes imatges en un somni. No era res virtual.
Eren imatges oníriques que profetitzaven el final. Es va despertar esverat. No ho podia comentar a ningú. Només es podia mantenir passiu com un espectador més d’una pel·lícula cara i sense substància del nou Hollywood.
En una festa, una dona freda, distant, tímida i atractiva monopolitzava les mirades de tots els assistents. Fins i tot el seu oncle li va recomenar que es relacionés amb aquella misteriosa convidada. Qui l’havia convidat? Alguns assistents rumorejaven que es tractava d’una dona poderosa. Era la promesa del creador d’un nou i revolucionari sistema informàtic. Un sistema molt més visual, tàctic, auditiu i què sé jo! És a dir, la promesa d’un nou amo ric de la cibernètica mundial. (Fragment del conte "Zenon (d'Arks)", 1999. Conte inclós en recull "Petits naufragis" de Maikalili edicions 2008)
LAWRENCE & KATHY (o l'última nit sota el volcà) (fragment)
Contemplaven la lluna. Els seus rostres esperançats planificaven nous projectes. No feia massa temps que havien arribat en aquell racó que per ells era tot un paradís. Vivien a la vila portuària més gran de tota l’illa. I com cada nit sortíen a prendre la fresca i a petonejar-se aprop de la platja. Cada petó era oblidar a poc a poc el passat. Era oblidar el que havien sigut i el que encara eren. Oblidar les batalletes del passat i els seus respectius països plens d’odis, rancúnies i més d’un cos a terra cobert de sang.
De sobte, sentíren com tremolaven els terres. Era un espatec estrany, desconegut en aquell paradís terrenal. Sentíren un munt de trets que rescataren de la memòria un munt de records d’empentes i correcuites. Els turistes del passeig marítim fugien horroritzats, les persones natives corrien esparvarades cap a les seves llars i ells també hagueren d’amagar-se d’aquell aldarull de tancs que envaïen tots els carrers propers al port. En Lawrence indignat no s’ho podia creure. Amb els trets havien assetjat multitud de persones innocents.
En Lawrence i la Kathy havien conseguit fugir d’aquells carrers i s’havien dirigit cap a les cases properes al gran volcà. Per sort, en aquella zona, els trets encara no havien arribat. Aconseguíren arribar fins a la casa d’en Diego, l’encarregat de rebre els refugiats polítics. Quan varen arribar i no sabien on anar, els va rebre molt amablement.
A cal Diego, convivien diverses persones de diversos països.
Tots havien fugit per un motiu o per un altre, i formaven una autèntica família. Tots tenien algún punt en comú: els ideals de lluita contra totes les injustícies mundanes.
El seu objectiu era agrupar-se i muntar una entitat internacional per lluitar contra tot allò que tant els repugnava: les injustícies, la repressió, el bel·licisme que cada dia creixia i creixia més en tot el món. Mai haurien arribat a pensar que tot allò que tant rebutjaven pogués instal·lar-se en aquell bonic racó de món. Havien observat perplexos des de la terrassa com una munió de vaixells s’havien instal·lat al port. Aquells vaixells havien espatllat la calma imperturbable de l’illa.
(Fragment del conte "Lawrence & Kathy (o l'última nit sota el volcà), 1997. Inclós en el recull "Petits naufragis" de Maikalili edicions, 2008)
RICARD (2 fragments)
En Ricard FontPedrós enyorava el seu país. Hi havia lluitat per deslliurar-lo d’aquells colpistes. Hi havia lluitat amb tota la seva ràbia, la seva ànima, el seu cor. Havia ajudat a fugir a molts com ell que no combregaven amb aquell estrany i nou sistema que algún malparit amb uniforme havia imposat.
Ara estava tranquil. El camí que havia seguit per arribar a Nova Orleans havia sigut llarg i feixuc. Sabia que al Nou Continent no el trobarien pas. Feia molt temps que no se sentia tant bé. Portava poc menys d’un més i ja havia conegut una noia dolça, alegre i apassionada que l’ajudava a oblidar tots els laments que encara tormentaven el seu cap.
El seu cos era prim i esvelt. Prim per la gana que tants cops havia passat. Però, ara, tot era diferent.
En aquell vell local de Nova Orleans, ple a vessar de gent, se celebrava un fet especial: la vinguda d’un nou any. I no era un any qualsevol, era 1945. Per en Ricard, aquell any havia de significar el començament d’una nova etapa. Lluny quedaven les misèries i la fam, les guerres i les persecucions. Sabia que ara ningú el trobaria ja que es trobava al país del somnis i de les oportunitats i que ara, per fi, era un home lliure, en un país lliure.
Ballava seguint el ritme d’un vell country. Ballava, saltava, fins i tot, cantava la tonada de la cançó amb un accent que delatava que no era del país. ***
Va sonar una balada amb un ritme jazzístic que convidava als presents del local a apropar-se encara més a les seves parelles i ballar ben junts. De sobte, en Ricard va veure alguna cosa que no li va agradar gens. Es va espantar. Eren ells. No podia ser.
Ells allà. No s’ho podia acabar de creure. En va reconèixer un. Era un dels homes que el perseguia a París. Aleshores, en Ricard va mirar els ulls de la bella Rosy i li va insinuar a l’orella:
- Si bailas esta canción más arrimada a mi, te prometo que me iré contigo a México.
(2 fragments d'un dels primers contes que vaig escriure, 1996 aprox. Publicat l'any 2008 en el portal digital "Relats en català")
BAILEY & RILEY ("De negocis tèrbols i homes estranys en el replà del primer...")
“Si hem d'esgratinyar calés ho haurem de fer o Riley o jo...però com?”. Aquestes paraules li passaven a en Bailey pel cap mentre se servia una bona mesura rera una bona mesura de whisky.La seva boca plena de dents corcades deixa anar un bon rot mentre guaitava que l'ampolla havia quedat practicament buida.
“He de trucar en Riley. Ho hem de fer en Riley o jo” . Aquest pensament fou el motiu que dugué a moure el seu cul voluminós, que es trobava escarxofat a la cadira, i aixecar-se gràcies a l'esforç dels seus braços gruixuts.
Un cop dret, es dirigí a la barra on la rossa seguia inclinada i somrient.
-Necessito un telèfon. -ho digué dissimulant una nova traca incontrolada de rots.
-Segueixi'm. - acompanyant l'afirmació amb un gest simpàtic.
La filla del vellot del bar, tot movent les seves grosses anques, dugué el seu client en un racó on hi havia un telèfon vell amb un dit de pols.Tot i els seu esforç corporal per insinuar-se davant en Bailey, aquest no va mostrar cap tipus d'interès; tot el contrari, el seu cap només hi tenia en Riley i milers de dolars.
Un cop sol, va trucar en Riley. No hi va trobar ningú a casa seva, només una veu impersonal del contestador:
“No hi sóc a casa.Si em voleu localitzar estic a Las Vegas participant en un campionat de billars a l'Hotel Vegas Star.”
El seu cor bategava a cent per hora i la seva cara carnosa regalimava mentre s'aixugava amb un mocador fastigós.
El seu soci l'havia deixat plantat i havia obtat per rebentar els seus diners en una maquina escurabutxaques a la ciutat de l'atzar.Bailey sabia que en Riley no tenia ni refotuda idea de jugar al billar, i que tot plegat era una excusa patètica per dissimular la seva creixent ludopatia.
Amb un soci ludòpata, un altre soci inútil i vell roncant, davant una rossa i grassa cambrera somrient, i amb una ampolla de whisky a les venes, inclosos els constants rots, en Bailey, gràcies a un miraculós moment de lucidesa, va sortir del bar a poc a poc i es va dirigir al cotxe.Amb un parell de crits despertà al vell, que espantat engegà el Packard polsós i va conduir fins a un Motel mig buit, camí de Nevada.
Al Motel mig buit, brut i pudent va pensar, ”hauré d'atracar un banc. Si hauré d'esgratinyar calés, ho hauré de fer jo, sense el podrit d'en Riley, només jo...però com?.”
Estic a Zuta, capital de Zutània; és a dir: un país tercermundista en vies de destrucció.
La calor és infernal i miro l’hora i el dia que marca el rellotge per recordar-me que tot i que estem a finals de l’estiu, aquí, el clima tropical provoca que sempre hi hagi la mateixa temperatura.
Tot va començar el dia que varen entrar un parell d’encaputxats al meu despatx. Després de lligar en un sac la meva dolça i tendre secretària, la parella de delinqüents va regirar els calaixos de dalt a baix i per descomptat hi varen trobar el vell mapa.
En aquell moment jo era fora, i quan vaig tornar, després de trobar-m’ho tot potes enlaire, vaig deslliurar la meva secretària- que segurament encara no s’ha refet de l’ensurt- i ho vaig denunciar a la policia. Després d’unes setmanes, la policia va arxivar el cas amb l’excusa que recuperar l’objecte desaperagut era més que difícil. Com a ciutadà, realment em vaig sentir molt defraudat, i com a historiador, bibliotecari i vell encarregat de la documentació del museu d’ètnies i costums vaig creure que la meva obligació era recuperar tal objecte. La meva família m’ha renyat tot dient que és una autèntica bogeria i que una persona decent com jo no s’ha d’embarcar en aventures estranyes. Ahir, els hi vaig deixar una nota avisant-los que agafava el primera avió cap aquí.
Camino pels carrers d’aquesta ciutat sense saber ben bé on haig d’anar. M’he allotjat en un hotel mínimament respirable i net. He pensat que el millor que puc fer és esbrinar si el rector i els investigadors de la Universitat coneixen l’existència del mapa robat.
Quan estava a l’avió m’he preguntat de debò perquè penso que els lladres són zutanesos. He recordat que el cap de seguretat del museu em va advertir que anés en compte amb segons quins usuaris, ja que corria el rumor que la mafia zutanesa pretenia recuperar el seu patrimoni expropiat per Occident.
Els carrers cada cop són més buits. La gent deu sospitar que una de grossa n’ha de passar.
(Vet aquí l'inici d'uns dels primers contes que vaig escriure, 1996. Publicat molts anys més tard en el portal digital "Relats en català", 2008)
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada