Enguany fa 20 anys que escric poemes...
Pel cap baix he escrit mig miler de poemes, que a dir veritat els que he conservat són més de dues o tres centúries, dels quals hi ha un centenar que ben bé serien els millors per un antologia i una vintena d'ells per mi són molt especials.
Pel camí he escrit, reescrit, modificat i transformat més de dues dotzenes de poemaris o reculls de poemes que a dia d'avui des del primer de l'any 1995 titulat "Poemes volcànics i altres poemes" fins el que prepararé pel 2013 que segurament es titularà "Fulls blancs a l'Antàrtida" , s'ha quedat tot plegat amb una gairebé desena de treballs inèdits que espero que algún dia veuran la llum.
És difícil sel·leccionar un mateix els propis poemes i sel·leccionar-ne de diferents èpoques. Per tant el criteri que he seguit simplement és escollir una dotzena de poemes que m'agraden força del darrera etapa publicats en el blog Escrits del fum.
ENTRE CIRERES (POEMES EN CATALÀ)
SEL·LECCIÓ DE POEMES DE GABRIEL BOLOIX (publicats en el blog Escrits del fum)
Pel cap baix he escrit mig miler de poemes, que a dir veritat els que he conservat són més de dues o tres centúries, dels quals hi ha un centenar que ben bé serien els millors per un antologia i una vintena d'ells per mi són molt especials.
Pel camí he escrit, reescrit, modificat i transformat més de dues dotzenes de poemaris o reculls de poemes que a dia d'avui des del primer de l'any 1995 titulat "Poemes volcànics i altres poemes" fins el que prepararé pel 2013 que segurament es titularà "Fulls blancs a l'Antàrtida" , s'ha quedat tot plegat amb una gairebé desena de treballs inèdits que espero que algún dia veuran la llum.
És difícil sel·leccionar un mateix els propis poemes i sel·leccionar-ne de diferents èpoques. Per tant el criteri que he seguit simplement és escollir una dotzena de poemes que m'agraden força del darrera etapa publicats en el blog Escrits del fum.
ENTRE CIRERES (POEMES EN CATALÀ)
SEL·LECCIÓ DE POEMES DE GABRIEL BOLOIX (publicats en el blog Escrits del fum)
1
Entre cireres
el bell somni
el bell somni
es va fondre
com un bàlsam
que mai havíem imaginat...
Entre cireres
el vell somni
és una primavera
és un fruit efímer
que es va fondre
ja fa molts anys
i el seu alè
ens retorna
com si encara poguessim
fruir del seu nèctar.
2
TEMPS DE CIRERES
Vàrem creure en l'eternitat
sota aquell cirerer formidable...
Vàrem tastar el nèctar madur
d'unes cireres grosses i saludables...
Vàrem jugar a robar-ne unes quantes
mentre corríem com dos gats salvatges...
Ningú ens va veure
i aquell fou el nostre secret impronunciable.
Avui has tornat als vells camps...
Ja no hi ha cirerers ni gats salvatges.
Ja no hi ha garces ni depredadors
o potser els depredadors en són uns altres.
Ara només hi ha ciment, pisos i zones urbanitzables.
El vell secret es va perdre quan van matar aquells arbres.
Les cireres són el fruit d'un temps inesborrable
quan creiem que per sempre més
podríem manllevar-ne els fruits
i sentir-nos herois sota uns arbres salvatges.
La llarga nit
No em parlis de la nit dels vençuts
perquè no és la nostra nit.
No em parlis de la nit dels miserables
perquè no és la nostra nit.
No em parlis de la nit dels caiguts
perquè no és la nostra nit.
Durant molt de temps
he begut un glop diari
de desmemòria.
Som fills de la història?
Avui sé que la llarga nit dels vençuts
no era nostra.
Però l'hem portat tant de temps a dins
que ja és quelcom més dels nostres records
i que ha perdurat com una estrany abisme
de generació en generació.
He begut un glop diari
de desmemòria.
Som fills de la història?
Som fills de la intrahistòria.
Som simplement fills de la llarga nit.
4
Cendres del silenci
Seguim les cendres del silenci
després d'un dia de foc.
Fugint de les ombres
que ens atrapen
fins que es fa fosc.
Set camins i la font...
La font del set camins
ja no raja aigua fresca.
Lloc de pas de pelegrins,
d'il·lusions; d'aigua neta.
La font del set camins
entre el bosc i la ginesta.
Avui és un mite més
entre historiadors i gent experta.
Si pogués sentir la font
com ho van fer els meus ancestres.
Sentir el caliu suau del capvespre
entre berenars, jocs i un toc silvestre...
Si pogués sentir la font,
record perdut de la infantesa.
De sobte em sento sec i erm
com un riu sense cabal
després d'una tempesta.
Si pogués jeure un instant
entremig d'herba fresca
escoltant el degoteig de la font
fugint d'un món d'estúpides presses.
La font del set camins
ja no raja aigua fresca.
Em sento un immens desert
enmig d'un estiu càlid sense tempestes.
I en la meva ment la font segueix brollant
com ho ha fet sempre...
Tinc por d'oblidar aquest record
d'il·lusions, jocs, somnis i dies de festa.
Lloc de pas de pelegrins,
d'il·lusions; d'aigua neta.
La font del set camins
entre el bosc i la ginesta.
Avui és un mite més
entre historiadors i gent experta.
Si pogués sentir la font
com ho van fer els meus ancestres.
Sentir el caliu suau del capvespre
entre berenars, jocs i un toc silvestre...
Si pogués sentir la font,
record perdut de la infantesa.
De sobte em sento sec i erm
com un riu sense cabal
després d'una tempesta.
Si pogués jeure un instant
entremig d'herba fresca
escoltant el degoteig de la font
fugint d'un món d'estúpides presses.
La font del set camins
ja no raja aigua fresca.
Em sento un immens desert
enmig d'un estiu càlid sense tempestes.
I en la meva ment la font segueix brollant
com ho ha fet sempre...
Tinc por d'oblidar aquest record
d'il·lusions, jocs, somnis i dies de festa.
Quan menjàvem miravolants
tots els miravolants de l'hort
el cor ens bategava massa,
potser massa fort...
No hi havia temps ni esperes;
tot era una avorrida tarda
de juny fins a setembre
el món era inabastable.
I el cor encara em batega
quan recordo el temps de les prunes.
L'hort de l'avi ara és una parcel·la
i els pruners ara són runes.
Però en el meu món sempre hi haurà un racó
per aquell món de fruits dolços:
pressecs, prunes i albercocs...
mmm! miravolants dolços, petits i nets
miravolants madurs que s'han perdut en el temps.
tots els miravolants de l'hort
el cor ens bategava massa,
potser massa fort...
No hi havia temps ni esperes;
tot era una avorrida tarda
de juny fins a setembre
el món era inabastable.
I el cor encara em batega
quan recordo el temps de les prunes.
L'hort de l'avi ara és una parcel·la
i els pruners ara són runes.
Però en el meu món sempre hi haurà un racó
per aquell món de fruits dolços:
pressecs, prunes i albercocs...
mmm! miravolants dolços, petits i nets
miravolants madurs que s'han perdut en el temps.
*mirabolà o miravolant: fruit de la prunera de fulla vermella. Molt semblant a una pruna petita, globós, de cua força llarga i pela vermellosa o groguenca. Fa uns 2-3 centímetres de diàmetre. És consumeix fresc ja que té un sabor dolç. Tipus de pruna que es conrea a algunes poblacions del Parc Agrari del Baix Llobregat.
"Demana que el camí sigui llarg. Que siguin molts els matins d'estius en que arribis; amb quin plaer i alegria!, a ports abans mai vistos"
(traducció lliure del grec al castellà i del castellà al català d'un pensament de) Konstantinos Kavafis
(traducció lliure del grec al castellà i del castellà al català d'un pensament de) Konstantinos Kavafis
A Aquesta terra tan nostra
tan tossuda i explotada
que de les derrotes n'ha fet diades
i que agermana pobles
i vol ser respectada...
A Aquesta terra tan nostra
que cerca el nord
i no sempre el troba
que no pot decidir per si sola
i que a voltes riu
i que a voltes plora...
A Aquesta terra tan nostra
digue'm: quan podràs navegar sola?
Quan deixarem de navegar
i podrem observar
des d'un bon port
orgullosos la nostra història?
Telers de l'oblit/ La fàbrica
I
Telers de l'oblit
No he conegut mai el soroll de la selfactina
ni potser mai sabré que és el batà ni una contínua
però porto dins meu les vides
de tantes persones anònimes
que varen viure l'imperi del fum.
Fa temps que la gent ha oblidat l'estrèpit
dels telers i ningú sap el que és
treballar aprop de la borra de la filatura;
aquella sensació d'ofec i d'amargura
i la necessitat de seguir d'endavant.
Els nous temps creen nous obrers
amb d'altres xantatges i amargures
i també petits moments de dissabte i dolçura
i qui ho sap, potser, la mateixa sensació d'ofec
que no s'atura
i també la necessitat de seguir endavant.
Avui em venen imatges de color sèpia
i sento la pressa dels obrers quan senten la sirena
avui són avis o potser ja són cendres
i només sento la fressa dels plataners que mou el vent
quan torno de nit i ja no hi ha obrers ni sirenes.
I torno al meu petit món
convertit en museu per turistes i arquitectes
que meravellats contemplen el que fou
un petit oasi, una terra promesa.
Intentaran comprendre la història.
I potser s'oblidaran que al darrera hi ha
els artífexs de la intrahistòria
d'un món de fum i de telers
que s'ha perdut en el temps.
II
Una fàbrica
Sent el so dels telers en la seva memòria.
Fa temps que van desaparèixer.
La fàbrica va ser el pare, la mare i un nen
que plora perquè no vol treballar i vol anar a l’escola.
La fàbrica és el record d’un avi i d’una àvia
que asseguda en un banc veu com el temps
se li esmicola.
La fàbrica és un poema d’en Martí Pol.
La fàbrica és un arcaisme.
Ara cal dir empresa.
Queda més internacional. Fa més modern.
Ara la gent va depressa. Ara tot es ven.
Ara hi ha coses que desapareixen
I no saps perquè.
Ara hi ha gent que vol recuperar la memòria.
Hi ha un jove que no sap la història.
Hi ha coses que són ruïnoses i no interessen.
La fàbrica va ser el pare, l’avi i l’àvia;
convertits ara en versos d’un mal poema
de fàbriques, d’empreses i d’obrers que ho seran sempre
i de records que es perden amb el temps
com el so inconfusible d’aquells telers
que deixaren de funcionar fa molt de temps.
Sent el so dels telers en la seva memòria.
Fa temps que van desaparèixer.
La fàbrica va ser el pare, la mare i un nen
que plora perquè no vol treballar i vol anar a l’escola.
La fàbrica és el record d’un avi i d’una àvia
que asseguda en un banc veu com el temps
se li esmicola.
La fàbrica és un poema d’en Martí Pol.
La fàbrica és un arcaisme.
Ara cal dir empresa.
Queda més internacional. Fa més modern.
Ara la gent va depressa. Ara tot es ven.
Ara hi ha coses que desapareixen
I no saps perquè.
Ara hi ha gent que vol recuperar la memòria.
Hi ha un jove que no sap la història.
Hi ha coses que són ruïnoses i no interessen.
La fàbrica va ser el pare, l’avi i l’àvia;
convertits ara en versos d’un mal poema
de fàbriques, d’empreses i d’obrers que ho seran sempre
i de records que es perden amb el temps
com el so inconfusible d’aquells telers
que deixaren de funcionar fa molt de temps.
Teixits de llum
memòria del fum
rera de cada color
s'amaga l'esforç
de mil vides
de mil històries
potser anònimes
potser simples
potser efímeres
com ho és el seu record
que ens torna
com un intens perfum.
Tota la sal
com si fos una melodia
em retorna nit i dia
i em cou les ferides.
Tota la sal
que va impregnar
la meva pell
després d'un naufragi
seran cicatrius
que arrossegueré
fins a vell.
La vida és sal
i pebre
i instants de llum
i dosis de sucre,
no gaire,
i un vi amarg
que es torna fosc
com els anys;
que anem acceptant
que tot allò que ens cou
i ens commou
ja no ens fa cap dany
perquè la sal que ens feia viure
i ens feia remoure les ferides
la incorporem com una pell morta
que arrosseguem amb els dies,
amb el temps i amb els anys.
11
Oració:Per demanar que plogui...
Per demanar que plogui
Per demanar que riguis
Per demanar que el món no ens enfonsi...
Una pluja que ens purifiqui.
Per demanar que plogui
Per demanar que somriguis
Per demanar que la terra seca
no ens cruspeixi...
Una pluja que ens il·lumini.
Per demanar que plogui
Per demanar que lluitis
Per sentir-nos vius
abans el món no s'adormi
i ens absorbeixi.
Una pluja que ens salvi.
Marea alta
I
El vertigen d'un nou dia,
d'un nou any, d'una nova vida
és com una platja que espera
una gran onada...
La ment en blanc
a l'espera d'una nova albada.
II
Quan la marea sigui alta
i els dies siguin estranys;
quan el món et sembli un cau de llops
i no sàpigues quin és el teu viarany;
quan els dies t'atrapin
i al teu entorn bordin com gossos;
quan t'atrapi un espiral de records
i sentis la por terrible de perdre
un petit fragment del teu món;
atura't per sentir-te enmig d'una platja
per sentir només el ritme de les onades
que et bressola i et salva.
(Aquests són només 12 d'alguns dels millors poemes de la collita creativa 2009 - 2012 publicats en el blog Escrits del fum)
Arenas del tiempo y otros poemas...
(2009 - 2012)
1
Arenas del tiempo
Cruzando Monegros
escucho mi cuerpo
ya no soy el mismo..
Quizàs todo es un recuerdo.
He cruzado un desierto
con oasis y espectros.
¿Ya no soy el mismo?
En la playa siento
que se desliza en mis manos:
arenas del tiempo.
2
Salvaje atardecer...
Salvaje atardecer
nos consume dia a dia...
Quién pudiera volver
a vivir aquellos dias
cuándo no existía el temor
de lo que nos pasaría;
sólo vivíamos
el dia a dia...
Salvaje atardecer
nos cubre de melancolía
la oscuridad ya entró
en nuestro dia a dia...
La noche es fugaz
momento de evasión
intentando superar
un sueño que no se cumplió.
Si pudieras ser más tenaz
vivir esa ilusión
poder recuperar
un sueño que se diluyó.
Salvaje atardecer
va quemando tu interior
y de repente ves
tus manos cubiertas de ilusión.
Pero con el amanecer
todo se diluirá
como el agua de un desierto...
No tengas miedo a estar despierto.
Pero con el amanecer
todo se diluirá
un oasis en medio de la nada
y tus manos vacías.
Salvaje atardecer
quemó mi interior
pero sueño con volver
cada noche a su lecho.
3
DOBLE TERCIOPELO AZUL
Cae la luz
tras el cristal
la luna timida
quiere abrazar
tu piel
descansa
sobre un sofá
de terciopelo
azul
oscuro
como una sombra
Y tu miras
tras el cristal
un horizonte
que no llegará
Y te sientes sola
en este lugar...
Y te cubres
de otra tela...
Y piensas
que ya no puedes pensar
más,
y cae tu copa de cristal
y aquel cigarro
sin apagar
y te cubres de las cenizas
de un atardecer
cubierta de tu
doble terciopelo azul
doble terciopelo azul
simplemente
un oscuro y denso azul.
4
EN AQUEL TIEMPO...
En aquel tiempo
Cuando era un niño
Cerca de un lago
Cerca de un rio…
Todo era facil
Todo era más sencillo.
Cometas en el cielo
Barquitos en el agua
Soñando juntos
todos los niños
un gran destino.
En aquel tiempo
todo era un desafío.
Ahora es un puñal
clavado en el ombligo.
He vuelto al lago
cubierto de hielo
en un invierno frío.
Ya no hay cometas ni barquitos.
Pero sigo soñando con aquel niño.
En aquel tiempo…
Que verso tan simple
Que verso tan bello
Que verso tan lejano
Que verso tan tópico
Que verso tan cruel
y tan sencillo
Cuando era un niño
Cerca de un lago
Cerca de un rio…
Todo era facil
Todo era más sencillo.
Cometas en el cielo
Barquitos en el agua
Soñando juntos
todos los niños
un gran destino.
En aquel tiempo
todo era un desafío.
Ahora es un puñal
clavado en el ombligo.
He vuelto al lago
cubierto de hielo
en un invierno frío.
Ya no hay cometas ni barquitos.
Pero sigo soñando con aquel niño.
En aquel tiempo…
Que verso tan simple
Que verso tan bello
Que verso tan lejano
Que verso tan tópico
Que verso tan cruel
y tan sencillo
Para el país del Sol naciente
Sol naciente
Sol naciente
El suelo tiembla
No estáis solos
Poetas y versos (os consuelan).
***
INÉDITOS 2013
6
a Jacques Prévert
Los caracoles suicidas
buscan nuevas vidas:
la tierra donde vivían
ahora es un triste
immueble abandonado,
no terminaron las obras
y se cargaron
un paisaje de arboles centenarios.
Los caracoles suicidas
huyen por la carretera
sueñan con aire fresco
huyen del humo y de los muertos
arriesgándose la vida
no pueden ir muy deprisa.
Los caracoles suicidas
sueñan llegar a un pueblo
con huertos de frutos frescos
donde comer todo el día.
Y el sueño de una hoja fresca
les ayuda en el día a día.
Los caracoles suicidas
no tienen miedo ni prisas.
Los dias inciertos (Nanas para niños rebeldes)
Niños estresados del siglo XXI
casi adolescentes en un mundo
tan absurdo;
han crecido deprisa,
sometidos a lo absurdo
del horario de los padres
a veces un poco taciturnos.
Dominan mobiles y tablets
Videojuegos inoportunos
han crecido con “reallyties”
Disney channel
y no con “Torrebruno”!
Y me pregunto si estos padres
han contado nunca un cuento
a estos pobres chavales
a veces tan indefensos
que les han hecho ser
mayores antes de tiempo;
¡tranquilos majetes!
Disfrutar de vuestro tiempo!
En estos dias inciertos...¿habrá futuro para ellos?
En estos dias inciertos...
Un abuelo canta una nana
¡para niños rebeldes!
A las niñas estresadas del S.XXI
con mil actividades
para ser alguien en el futuro...
A las niñas estresadas del S.XXI
con mil extra-escolares
para ser alguien en el futuro...
Han olvidado ser niñas
con cuentos, hadas y búhos...
han olvidado que los cuentos
también sirven para el futuro.
En estos dias inciertos...¿habrá futuro para ellas?
En estos dias inciertos...
Una nana... ¡para niñas rebeldes!
Y cuándo sean mayores
Habrá quién se planteará
porqué es así el mundo...
Y recordará la nana
que le cantaban sus abuelos difuntos.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada